Adam i Eva potser no van mostrar la seva nuesa corrent per aquests indrets, però el lloc on hem passat la nit bé podria haver estat un dels paratges del paradís.
La Gamle Strynefjellsvegen (carretera 258) ens ofereix paisatges plens de pau i tranquil·litat. La vall, d'origen glacial, està esquitxada de llacs per tot arreu. (Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).Meravellós dia d'estiu.
Encisats per la bellesa dels paisatges que ens envolten i amb la panxa plena després d'un bon esmorzar, continuem apropant-nos a la població de Lom recorrent primer els últims quilòmetres de carretera 258 i continuant després per la carretera principal número 15 (que comunica Stryn i Lom).
Just abans d'abandonar la carretera 258 prenem aquesta instantània de l'esquerra (si cliqueu damunt la imatge la podreu veure millor) on hi podem observar un munt de cabanes de fusta disseminades enmig del bosc. Aquest fet, comú en moltes zones del país, ens va sorprendre.L'accés a aquests habitatges es limita a un petit corriol que les comunica amb la carretera i també entre elles. D'aquí el motiu de trobar-nos tants apartadors a les carreteres noruegues amb el corresponent "forbudt" escrit en un cartell amenaçant qualsevol intenció d'aparcar el vehicle allà. Es tracta de l'aparcament privat de cada cabana!
Entre Grotli (població on la 258 s'uneix a la 15) i Lom hi ha uns seixanta quilòmetres que volem recórrer sense interrupcions. Però les ganes de conèixer món fan que la voluntat quedi arraconada: en el mapa veiem que la cascada Pollfossen es troba situada a peu de carretera i, quan hi arribem, no dubtem en aturar-nos per visitar-la. El més destacat de la visita, la fotografia de la dreta. No fa falta dir res més.
A Lom, la principal porta d'entrada al Parc Nacional de Jotunheimen, faig dues coses: captar quatre imatges de l'església de fusta i aconseguir informació per intentar l'ascens al cim més alt de Noruega, el Galdhøpiggen. La Sílvia en fa una: es queda dormint a la furgoneta.La previsió meteorològica per avui a la zona del Galdhøpiggen és la següent: un esplèndid sol fins les 16:00 i a partir de llavors nuvolositat en augment. No perdem més el temps, al Galdhøpiggen hi falta gent!
En menys d'una hora ens plantem al punt d'inici de la ruta: Spiterstulen. La rebuda no pot ser menys noruega: 50NOK per aparcar a l'espai habilitat davant del complex turístic.Ho preparem tot: botes, pals, roba d'abric, motxilla, menjar... A les 12:00 hores, a 1.100 metres d'altitud, iniciem l'ascens al sostre de Noruega. Els 2.469 metres del Galdhøpiggen ens esperen!
Com podeu comprovar a la fotografia superior de la dreta, les primeres rampes del camí són una bona mostra del que ens espera. Això ja s'enfila de mala manera!
En pocs minuts ja obtenim unes fantàstiques panoràmiques del voltant. Aquesta en direcció sud.
Trobem força gent que intenta assolir el cim. En aquesta imatge, les primeres geleres que trobem al nostre pas.
L'aigua dibuixa precioses línies a les vessants de les muntanyes. La Sílvia, aliena a aquest fet, segueix enfilant Galdhøpiggen amunt.
Els diferents colors del blanc.
La boira comença a amenaçar-nos.El temps comença a complicar-se i no sabem a quina distància ens trobem del cim. Ens creuem amb gent que baixa i ens comenta que la boira dificulta l'ascens. Res que no hàgim imaginat. Quant ens queda pel cim? Les respostes són variades. Decidim seguir pujant.
Si cliqueu a l'enllaç podreu observar una fotografia de la part final de la ruta d'ascens al Galdhøpiggen des d'Spiterstulen. I aquí un enllaç a la pàgina que Scandinavian Mountains dedica a la nostra muntanyeta.
Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor i poder obeservar el triangle 10.1, el Galdhøpiggen.
Boira i neu. La pitjor combinació possible. Ens creuem amb un nombrosíssim, i no precisament preparadíssim, grup d'adolescents que baixen amb cara de no estar-ho passant massa bé. El guia que els condueix es deu haver armat de valor per accedir a guiar-los fins al cim!
Nosaltres, a poc poc, anem avançant de marca en marca intentant no perdre el camí. La boira és densa, i no ens deixa veure més enllà d'una vintena de metres.
La cosa es complica quan arribem a una zona on la neu ho cobreix tot. El blanc de la neu es confon amb el de la boira, i aquest últim amb el del primer. L'horitzó no existeix. Les fites sí, però no les veiem.
La Sílvia ho està passant malament. Parlem i decidim continuar perquè sabem que al cim hi ha un petit refugi on podrem descansar i recuperar-nos per afrontar la llarga baixada amb unes millors condicions que les d'ara. Fa estona que veiem unes petites taques de sang damunt la neu que anem trepitjant i hem pensat que un gos es deu haver ferit una pota. Com que les fites no es veuen i hi ha petjades en totes direccions decidim que la millor opció serà seguir el rastre de sang.
No és un miratge, és el refugi del cim del Galdhøpiggen.Com podeu comprovar veient la fotografia superior, l'estratègia consistent en seguir el rastre de sang ha sortit bé. Sort que ha sortit bé! Fa un fred terrible i el cansament acumulat agreuja la situació.
Rodegem el refugi per la dreta i vint metres després assolim el cim del Galdhøpiggen, assolim els 2.469 metres d'altitud, el punt més alt de Noruega. Ho hem aconseguit!
La taula d'orientació del cim és del tot inútil en dies com avui.
Són les 16:00 hores quan trepitgem el cim del Galdhøpiggen, per tant hem invertit quatre hores en l'ascens. Ara decidim invertir mitja horeta en reposar dins el refugi. Ens anirà bé per treure'ns el fred de dins el cos. Entrem i seiem a les cadires de la primera taula que trobem al pas. No hi ha massa gent i de seguida ens fixem en un home alt i esprimatxat que seu unes cadires més enllà. Voreja els seixanta anys i l'acompanya (o això sembla en un primer moment) un noi que ronda els trenta. Què és el que ens fa fixar en ell? Doncs que va descalç, que presenta una ferida en un peu i que és el propietari d'una bota amb la sola destrossada que rau, menystinguda, davant seu. Heu lligat caps? Segur que ara ja sabeu qui és el "culpable" de que hàgim fet el cim! Beneïda sang!Mentre endrapem el dinar, assistim al debat col·lectiu que genera la situació de l'home esprimatxat. Ell no es mostra massa nerviós i conversa resignadament amb la gent que intenta donar-li bons consells. El seu acompanyant no obre la boca. Després d'intentar arreglar la bota amb cinta aïllant sense èxit, un dels guardes del refugi li ofereix uns metres de corda. Nosaltres demanem uns tes per acabar de matar el fred. En paguem 50NOK, però nosaltres pensem que en aquestes condicions un parell de tes no tenen preu (foto superior de l'esquerra).
Amb les piles carregades tornem a sortir a la intempèrie. La boira persisteix, però ara tot hauria de ser més fàcil. Baixem de cota ràpidament, travessem la zona "blanca" sense més problemes, i és just després quan, en no trobar cap marca T, ens envaeix l'angoixa durant uns minuts. Recuperem la calma i reculem fins l'última marca que hem vist. La Sílvia s'hi queda i jo busco pels voltants la següent. No tardo massa en topar amb ella. Podem continuar.
Descens per via ràpida.
El descens el realitzem animadament. Com heu pogut veure en l'anterior vídeo, decidim creuar les diverses geleres que anem trobant lliscant sobre el gel amb l'ajuda d'una bossa d'escombraries Bonpreu. I és d'aquesta manera que dues hores i mitja després d'haver sortit del refugi trepitgem la vall on s'estenen les poques i senzilles construccions d'Spiterstulen.Set hores entre l'ascens i el descens. Estem força cansats. Ha estat una jornada força dura, especialment per la Sílvia, que ha patit molt en el tram final de pujada al cim. Avui necessitem una bona dutxa. És més!, ens mereixem una bona dutxa d'aigua calenta! Arranquem la furgoneta i retornem a la carretera número 55, on girem a l'esquerra en direcció Sogndal (a la dreta retornaríem a Lom). Pocs quilòmetres després, a la dreta de la carretera, veiem un establiment de la HI que disposa d'un terreny adjunt destinat a l'acampada.
Avui passarem la nit al Bøverdalen Vandrerhjem de Galdesanden (150NOK, més 20NOK per les dutxes).
Com sempre, magnifica cronica! I aquesta a mes amb sa seua dosi de suspens i intriga! Realment aquesta historia de ses taques de sang a sa neu podria ben be ser treta d'una novel·la de n'stephen king! (no n'he llegida cap, pero be...)
ResponEliminaAh... i avam si aquesta vegada no t'he de tornar a fotre canya perque pengis un article eh! :P
Bé, de l'Stephen King no ho sé perquè jo tampoc n'he llegit cap, però si que podria haver sortit d'alguna de les històries de l'Arnaldur Indridason. LLegeix-te alguna cosa d'ell, així aquest estiu a Islàndia veuràs "morts"!
ResponEliminaI tu fota'm la canya que vulguis!, que sinó m'adormo! Sort n'he tingut del teu comentari per escriure aquest últim article!