divendres, 26 de març del 2010

Dia 17: Trollstigen - Geiranger - Strynefjell

Dimarts 18 d'agost de 2009

Avui arribarem al fiord de Geiranger, un dels fiords més estrets de Noruega i de ben segur el més conegut del país. Tenim uns seixanta quilòmetres per davant, així que esmorzem i seguidament continuem circulant per la carretera número 63 en direcció sud, cap a Valldal.


Inesperadament ens aturem al canyó de Gudbrandsjuvet, una atracció natural equipada amb passarel·les i plataformes que permeten explorar aquests engorjats des de les altures. L'indret està situat al mateix peu de la carretera 63.

Els camps de maduixes de Valldal. No trobarien aquí els Antònia Font l'inspiració per a la seva cançó?


El ferri que comunica Linge amb Eidsdal (a la fotografia) travessant el Norddalsfjorden ens costa 81NOK.
Des d'Eidsdal a Geiranger hi ha vint-i-cinc quilòmetres, aquest tram de carretera 63 és conegut com la ruta de les àguiles.

Aquesta de l'esquerra és la primera visió que tenim del Geirangerfjorden, a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de l'any 2005.
El que més ens sorprèn són els creuers que descansen a les seves tranquil·les aigües, i és que ens trobem a més de 70 quilòmetres de l'oceà!

La carretera baixa vertiginosament fent continues ziga-zagues per la vessant de la muntanya. Els núvols, de tant en tant, ens priven de la panoràmica. En pocs minuts som a baix de tot, circulem uns instants en paral·lel a la riba del fiord (imatge de la dreta) i finalment arribem a la hiperturística població de Geiranger.

No ens hi aturem. A la oficina d'informació no regalen res. El fulletó de rutes de senderisme el venen per 10NOK, però nosaltres el portem fotocopiat de casa. Ens el va passar la Roser, una amiga de la Sílvia que va viatjar per Noruega fa poc més d'un mes. (Vosaltres el podeu aconseguir si cliqueu aquí).

De les 18 rutes del fulletó ens decidim per la B i la C, dues rutes complementàries que creiem que ens regalaran unes esplèndides vistes sobre el fiord abans de tornar a la furgoneta a dinar.

Ens enfilem amb la furgoneta a l'aparcament de Vesterås gard, inici d'unes quantes rutes de senderisme, i comencem a caminar decididament cap al mirador de Vesteråsfjellet.
En vint minuts ens hi plantem, però les vistes que obtenim no són res de l'altre món. I això que el banc rústic que podeu veure a la imatge de la dreta convida a la reposada contemplació!
Retornem al camí principal i continuem caminant fins al mirador de Løsta. Aquesta vegada el mirador no decep: la panoràmica del fiord és realment vertiginosa! El Geirangerfjorden a vista d'ocell!



A la dreta podem observar les primeres corbes de la carretera número 63, l'anomenada ruta de les àguiles.

La boira pixanera fa acte de presència quan desfem el camí cap a l'aparcament (fotografia de l'esquerra). No és molesta, sinó tot el contrari: una agradable sensació de frescor i una intensa olor de terra humida s'apodera de nosaltres.
Decidim dinar al mateix aparcament. El menú d'avui promet: una amanida, llonzes de porc comprades ahir en un supermercat d'Åndalsnes, un lambrusco blanc per acompanyar i unes galetes de xocolata per acabar la festa!

Els creuers que arriben al final del Geirangerfjorden no tenen un port on amarrar, i els passatgers són transportats a terra ferma en unes petites barques que no paren d'anar i venir d'un lloc a l'altre.

Amb la panxa ben plena decidim fer una ruta senderista en un altre racó del fiord, i aquesta vegada optem per les rutes P i Q del fulletó. L'inici de la caminada és a Homlong, un grup de casetes que, a la fotografia superior, podeu observar just a l'esquerra del creuer del fons.

A Homlong agafem un camí ben marcat amb pintura vermella que s'enfila de mala manera per la vessant de la muntanya. El terreny és molt humit i en els trams de roca hem d'estar alerta a no patinar. Les fites de pedres ens ajuden a no perdre el camí quan no veiem rastres de pintura.
El camí acaba endinsant-se en un bosc molt frondós, on la molsa i les falgueres són les veritables protagonistes de l'espectacle. Amb el permís d'algun que altre bolet despistat!

Sortint del bosc, i just després de creuar un petit rierol, arribem a Homlongsætra, un parell de construccions de fusta, amb base de pedra i amb el sostre cobert de terra i herba per aïllar l'interior de les baixes temperatures.

En aquest punt (550m) el camí es bifurca: a l'esquerra la ruta R, un camí que condueix al cim del Keipane (1379m); a la dreta la ruta Q, el camí que agafem i que arriba fins a Skageflå i Skagehola passant per un mirador que és on pretenem arribar.
No tardem massa en arribar-hi, i això és el que ens regala:

Una magnífica vista de les Syv Søstrene (les Set Germanes). Que aquest nom ja us sona? Si, exacte, és el mateix nom que reben els set cims que s'alcen a pocs quilòmetres del poble de Sandnessjøen! Però fixeu-vos que en noruec ho escriuen diferent: la serralada, les Sju Søstre; les cascades, les Syv Søstrene. Potser és per una qüestió de gènere?

Ens estem una bona estona contemplant les aigües del Geirangerfjorden i les muntanyes que l'encaixen. Les cascades donen el punt magistral al quadre que la naturalesa ha anat pintant al llarg de milions d'anys. Darrera nostre, l'arc de sant Martí fa de les seves.
Després de la pertinent sessió fotogràfica és hora de retornar a Homlong.

El creuer marxa de Geiranger. Nosaltres ho farem quan arribem a la furgoneta. En el nostre cas però, no ho farem seguint el curs del fiord. Nosaltres ho farem continuant per la nostra estimada carretera 63 fins arribar a l'encreuament amb la carretera número 15, que comunica Stryn amb Lom.

L'objectiu és apropar-nos a Lom per intentar, demà, assolir el cim de la muntanya més alta de Noruega, el Galdhøpiggen. Així que sortim de Geiranger a la recerca d'un bon lloc per passar la nit. Anem guanyant alçada ràpidament, al mateix temps que el paisatge va guanyant en bellesa.
Arribem a Dalsnibba set quilòmetres després, on un desviament ens permet arribar al cim de la muntanya (1476m) per admirar la grandiositat del Geirangerfjorden. Entre que aquest últim tram de carretera fins el cim és de pagament i que tenim el Geirangerfjorden més que vist i revist, decidim passar de llarg i continuar endavant.

El sol comença a caure i el vespre atorga al paisatge uns colors fantàstics.

El paisatge de llacs i neus perpètues ens recorda a Islàndia.

La carretera del túnels.

A l'enllaçar amb la carretera número 15 prenem la direcció cap a Stryn enlloc de girar a l'esquerra cap a Lom. I és que passats els túnels, a menys de quinze quilòmetres, comença una carretera que promet ser espectacular, la 258, coneguda com a Gamle Strynefjellsvegen.

Aquesta carretera, d'uns trenta quilòmetres de llarg i tancada al trànsit des del mes d'octubre fins al mes de juny, fins fa poc temps era l'única via de comunicació entre Stryn i Lom. Ara, amb la carretera número 15 que roman oberta tot l'any, l'antic camí s'ha convertit en el lloc ideal per circular tranquil·lament i sense presses, tot gaudint d'un paisatge subàrtic que no deixa indiferent.

Noruega en estat pur.

Com no podia ser d'una altra manera, és en aquests paratges subàrtics on trobem el lloc ideal on sopar i passar la nit. La sensació de solitud és màxima. La sensació de benestar també.


Mostra un mapa més gran
Recorregut del dia.

dijous, 4 de març del 2010

Dia 16: Trondheim - Trollstigen

Dilluns 17 d'agost de 2009

Per segon dia consecutiu, la primera llum que veiem al despertar-nos és la que entra obedientment pels ulls de bou de la nostra cabina al M/S Kong Harald. És la llum d'un nou port, el de Trondheim.

Hem arribat al nostre destí. Nosaltres avui abandonem el vaixell, però el Kong Harald tornarà a salpar d'aquí a unes hores en busca de nous ports per arribar, demà al migdia, al seu destí: Bergen. Precisament Bergen és la ciutat on ens acomiadarem de Noruega d'aquí exactament una setmana, després d'haver visitat una de les zones més espectaculars del país: la dels fiords.

El Nidelva (el riu Nid) al seu pas per Trondheim poc abans de desembocar al Trondheimsfjorden.
(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).


Tenim pensat passar bona part del matí passejant per Trondheim, la tercera ciutat més gran del país per darrera d'Oslo i Bergen.
Amb l'inestimable ajuda del plànol de la ciutat que hi ha imprès a la guia Trotamundos aconseguim aparcar la furgoneta molt a prop del pont Gamle Bybro (imatge de l'esquerra), construït el segle XVII, i que comunica el barri de Bakklandet amb el centre de la ciutat. Però en aquesta vida, i més especialment a Noruega, tot té un preu, i el "luxe" d'aparcar en el rovell de l'ou de la ciutat de Trondheim ens surt per 34NOK.

La catedral més gran d'Escandinàvia i alhora la més septentrional del món: la Catedral de Nidaros.
El nom d'aquesta catedral és l'únic símbol que recorda que han passat més de mil anys des de que el rei víquing Olav Tryggvason va decidir construir una ciutat a la qual va posar el nom de Nidaros (997).
Nidaros
, que significa "la ciutat a la desembocadura del riu" (recordeu que el riu es diu Nidelva?), va ser el primer dels noms que la ciutat ha tingut al llarg de la història. Kaupangen, Trondheimen, o Trondhjem han estat altres denominacions de l'actual Trondheim.

Després de passejar una bona estona pels amplis i nets carrers de Trondheim, d'haver-nos fet amb un ampli assortiment de guies i fulletons a l'oficina d'informació i d'haver admirat els exteriors de la catedral de Nidaros, on s'hi concentraven centenars d'estudiants no sabem ben bé amb quina finalitat (dues dades: hi havia un escenari i es repartien pomes!), retornem al barri de Bakklandet on no podem estar-nos d'entrar en una cafeteria a prendre alguna cosa calenta (73NOK). Aquest barri, antigament habitat per pescadors i gent obrera, s'ha convertit en una zona d'habitatges restaurats, plena de botigues i locals d'oci. Bakklandet, finalment, ha acabat cedint a tot allò que la ciutat vella de Stavanger avui dia està resistint. (A la imatge de la dreta podeu observar l'escut d'armes de la ciutat, on hi apareix un bisbe i un rei, gravat en una tapa de clavaguera de la ciutat).

Abans d'abandonar la capital del fylke de Sør-Trøndelag, pugem amb la furgoneta fins a la fortalesa de Kristiansten, construïda el segle XVII (al mateix temps que el pont Gamle Bybro) i que domina tota la ciutat oferint unes magnífiques vistes del fiord i de les muntanyes que l'envolten. Comproveu-ho en aquesta panoràmica:

(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).


Mostra un mapa més gran
La ruta d'avui, 300 quilòmetres de Trondheim a la Trollstigen.

Deixem Trondheim darrera nostre i comencem a fer quilòmetres sota una insistent pluja amb l'objectiu d'arribar a la carretera número 63, una espectacular carretera de muntanya que comunica les poblacions d'Åndalsnes (a la riba del Romsdalsfjorden) i Valldal (a la riba del Norddalsfjorden). Aquesta ruta, coneguda amb el nom de Trollstigen, és una de les més transitades i visitades de Noruega (més avall sabreu perquè!).

Paguem 17NOK en un peatge a la sortida de Trondheim. Tornem a pagar 17NOK més en un altre peatge a la sortida de Trondheim. No podem continuar per la E39 i ens desvien per la secundària número 65 on ens deixem més de 200NOK en una gasolinera a Røen. Retornem a la E39 i com a regal ens espera un ferri (Halsa - Kanestraum) per creuar el Halsafjorden (102NOK). Tots aquests diners han marxat abans de dinar. Ben dinat les despeses continuen augmentant: creuar el pont que veieu a la imatge superior (molt a prop de la ciutat de Kristiansund) ens surt per 95NOK, i agafar un segon ferri, el de la imatge inferior (molt a prop de la ciutat de Molde), per 88NOK.

Ferri de les 17:25 Sølsnes - Åfarnes, de la companyia Fjord1.

Passada la petita població d'Åndalsnes, on omplim el dipòsit de combustible de la furgoneta (500NOK) i on en un Bunnpris ens fem amb més queviures que passen a ampliar el nostre preuat rebost (305NOK), ens desviem a la dreta (imatge de la dreta) i comencem a circular per la tan desitjada carretera número 63, la Trollstigen!

Els primers quilòmetres de carretera transcorren per la preciosa vall d'Isterdalen, on quedem meravellats davant les lacrimògenes muntanyes que s'alcen a banda i banda de la vall (imatge de l'esquerra).
El color verd dels prats sembla de mentida, els rierols són com tires de paper de plata que pengen del cim de les muntanyes, i els núvols baixos que avancen lentament cap al fiord semblen bafarades exhalades per algun trol entremaliat (potser aquest d'aquí baix?).

Perill!, trols a la carretera! Recordeu aquests quatre elfs islandesos que vam trobar l'estiu de 2008 molt a prop del llac Mývatn?, doncs són familiars directes dels trols noruecs, uns altres monstres de la mitologia escandinava.

Però el tram més espectacular de la carretera és el format per onze tancadíssimes corbes que serpentegen sinuosament per una de les vessants que cauen a la vall d'Isterdalen, salvant en pocs minuts un desnivell de més de 850 metres fins arribar a l'altiplà de Stigrøra. Aquest tram és el culpable que aquest lloc es conegui com a Trollstigen, és a dir, l'escala dels trols.

Mapa de la Trollstigen.

Iniciem aquest tram a última hora de la tarda, evitant d'aquesta manera les hores de màxima afluència de visitants i estalviant-nos maldecaps a l'hora de conduir per una de les carreteres més estretes per les que hem passat mai. Però res és perfecte: el temps no ens acompanya. Anem pujant muntanya amunt amb paciència, traçant cadascuna de les onze corbes de gairebé 360º amb tota l'admiració i tot el respecte per les persones que fa més de vuitanta anys van començar a construir aquesta meravella de carretera. Poc a poc anem perdent visibilitat. Les boires no ens permeten admirar la totalitat del paisatge que anem guanyant a mesura que augmentem d'altitud. Tot això però, afegeix un plus de màgia, de misteri i d'emoció a l'aventura.

La carretera es creua diverses vegades amb el curs de la cascada Stigfossen, l'últim entrebanc que troben les aigües del riu Istra abans d'unir-se al curs del riu Rauma a Åndalsnes, ja molt a prop de la seva desembocadura al Romsdalsfjorden.

A mitja pujada aconseguim robar aquesta imatge a les boires que acaricien la Trollstigen.

Arribem al punt més alt del recorregut, l'altipà de Stigrøra, on hi ha un aparcament i unes quantes construccions que semblen botigues i una cafeteria. Tot és tancat i el lloc és ben buit. Els núvols tapen el cel i deixen caure una suau però persistent cortina d'aigua.
Decidim aparcar i esperar que el temps millori. No volem passar de llarg la Trollstigen sense poder admirar tranquil·lament des de les altures la vall d'Isterdalen i les cèlebres corbes de la carretera. Si cal, estem disposats a passar la nit aquí esperant que l'endemà el dia es llevi clar i assolellat.

Una hora després, la boira escampa i la pluja ens dóna una petita treva. Ho aprofitem per acostar-nos al balcó natural que l'altiplà de Stigrøra ofereix sobre la vall d'Isterdalen. La resta, veient la imatge superior, ja us la podeu imaginar: fotografies a dojo i instants de meravellosa contemplació.
(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).

Decidim desfer les onze corbes de la Trollstigen per poder admirar la bellesa del lloc amb més deteniment i, un cop a baix, tornem a pujar fins a l'altiplà per si se'ns havia escapat algun detall.
És força tard i comença a fosquejar. Decidim buscar un lloc menys humanitzat que l'altiplà de Stigrøra i seguim la carretera 63 direcció Valldal. No tardem en trobar el lloc ideal. Aquest: